¡Benvingut/da a Venda d'art!

Estem emocionats que sigueu aquí per descobrir les nostres obres d’art úniques que fan reflectir l’esperit del paisatge.

Venda d’art ofereix una àmplia varietat d’obres d’art originals, des de pintures a l’oli, aquarel·les, abstractes i dibuixos.

Cada obra ha estat feta a mà pel pintor Josep Marfá, artista talentós que captura la bellesa de la natura i cada detall.

A més, les nostres obres d’art han deixat la seva empremta al món de la pintura.

Tenim la certesa que trobaràs una cosa que t’inspiri i que reflecteixi els teus gustos.

També oferim una varietat de serveis per ajudar-te a trobar l’art perfecte per a casa teva o negoci.

El nostre equip d’experts està encantat d’assessorar-vos per triar l’obra d’art adequada i fer que la vostra experiència de compra sigui memorable.

Descobriràs la bellesa de la natura a ventadearte.com

Estem segurs que trobaràs una cosa que t’encanti.

Gràcies per visitar-nos!

CATEGORIES

AQUAREL·LES

ANAR A SECCIÓ

OLIS

ANAR A SECCIÓ

ABSTRACTES

ANAR A SECCIÓ

DIBUIXOS

ANAR A SECCIÓ

BIOGRAFIA

JOSEP MARFÁ
JOSEP MARFÁ
JOSEP MARFÁ

Marfà neix a Barcelona el 1928.

Es forma sota el mestratge d’Olagari Junyent, que va potenciar les seves qualitats artístiques.

Estudia a l’Escola de Belles Arts i Oficis de Barcelona, ​​Acadèmia Baixas i altres acadèmies i escoles de la Ciutat Comtal.

Als inicis treballa en el grafisme i la creació publicitària, on demostra les seves qualitats de gran dibuixant.

Des de sempre compagina la facilitat pel dibuix i la creació gràfica amb la pintura.

Treballant a Gràfiques Ferrer Gregori, a partir de 1946; Gràfiques Espanyol, als inicis de 1952; Difiar-te, el període 1972-78: funda l’empresa Marfà-Ibern 1952, especialitzada en grafisme i publicitat, que es dissol el 1976 i, finalment, crea la firma Marfà que dura del 1976 al 1989.

Marfà és un pintor preocupat pel color, que integra dins la composició mitjançant una pinzellada precisa, àgil i dinàmica, estructurant l’obra per zones, sense cercar l’equilibri acadèmic.

En aquest sentit la seva pintura, amb el temps, es torna cada cop menys detallista i descriptiva, donant importància al gest pictòric, que denota una gran facilitat dinàmica de traç.

Marfa no sol elaborar pacientment l’obra, perquè és un pintor inquiet i nerviós, que pinta segons l’estat d’ànim del moment i, a més, no li agrada retocar-la després d’haver-la acabat aparentment.

D’aquesta manera molts dels seus quadres semblen inacabats, com si el color encara necessités una pinzellada més.

Aquesta actitud creativa dóna a lobra una sensació fugida i de captació dinstants que consoliden la seva visió personal que correspon a un home inquiet i dinàmic.

A més, Marfà pinta en una paleta de colors molt variada, però dins d’un mateix període, en una mateixa sèrie, i per tant és molt difícil que presenti una obra uniforme.

En aquest sentit cada obra comença i acaba, però alhora hi ha una relació entre totes les obres de cada període.

Marfà és una sorpresa.

La litúrgia de la pintura té de sobte i per fortuna aquests agradables esclats que plantegen en el conjunt de la cerimònia una mica inesperat.

I és així com fa la seva entrada Marfà. Una aparició sàvia en ofici, carregada de disciplina, de coneixement, però sobretot de sensibilitat.

Francisco Candel opinava així de Marfà quan aquest va decidir combinar el grafisme i la creació publicitària amb la pintura.

L’escriptor català escriu que la litúrgia de la pintura ens ofereix sorpreses com la de Marfà, sent lògic en part perquè aquest, des dels seus inicis, mostra una creació amb personalitat pròpia, influïda per l’impressionisme en el tractament del color, que a poc a poc es va tornant més àgil i dinàmica, buscant l’expressió de la taca, relegant la descripció de la realitat a les seves sèries de paisatges a l’anècdota.

Fins i tot arriba un moment en què l’artista català es planteja la necessitat de l’abstracció.

I, durant un curt període experimenta en diferents matèries, conceptualitzant la matèria per la matèria, considerant-la com a expressió del primer acte evident creatiu.

Després, a través de l’experimentació matèrica, cerca l’expressivitat del color.

Al cap d’un temps abandona, finalment, l’etapa abstracta i segueix novament la seva experimentació figurativa.

Però Marfà sempre té molt clar el que fa perquè és un artista que no es deixa portar pels condicionants creatius que imposa el mercat, sinó que el seu instint l’incita a pintar dins una determinada concepció o una altra.

Per això, a la seva última exposició a Barcelona, ​​es decidís presentar diferents versions de les Rambles de la Ciutat Comtal i escenes urbanes de la Venècia antiga.

Innovant el tractament del color, tornant en alguns olis i aquarel·les de Venècia a l’experimentació matèrica cromàtica, mentre que les obres de les Rambles són més gestuals i dinàmiques.

La captació de la naturalesa a l’obra pictòrica de Marfà és una constant, que té una relació directa amb el seu afany d’investigació d’estructures formals i de cromatismes.

En aquest sentit, considera la natura com un motiu temàtic, on es desenvolupa l’activitat quotidiana de l’home. Fins i tot, a les seves obres de paisatge urbà, aquesta continua tenint importància, atès que procura destacar per tots els mitjans la seva presència.

Aquesta actitud és una forma de reivindicar una dinàmica vital més natural, en harmonia amb el medi, establint un discurs totalment ecologista avançat per mimesi.

Als seus paisatges de Cadaqués o de Llança, Marfà ressalta la combinació cromàtica que es produeix en barrejar l’estructura de pedra i ciment de les cases amb la vegetació de les muntanyes circumdants i amb l’entramat de verds i blaus del mar.

Les cases esdevenen pedres, terra, mentre que els boscos o les muntanyes són transformats en la seva obra pictòrica en formes informals a través de la plasmació del moviment cinètic del color.

En general, la composició és dinàmica, de traç ràpid. Pel que fa al contrast cromàtic, encara que evident, continua sent auster.

Als seus olis de les Rambles de Barcelona, ​​també hi és present la natura, a través dels plataners, acompanyant amb la seva fidelitat secular, el fluir constant de la gent, que a l’obra estigui representada per multitud de punts de color; mentre que allò que es constata en primer pla oa un nivell molt més descriptiu és l’arquitectura de la zona i la visió «estètica» de la mateixa.

Pinta Venècia, no només per l’excel·lent paisatge urbà de l’antiguitat que se li ofereix, sinó també per una qüestió de concepte purament.

És a dir que, encara que és molt poc freqüent que el pintor capti l’arbrat que sens dubte té la ciutat, el més atractiu de les seves escenes és la seva forma d’introduir la natura dins d’una estructura noble arquitectònica, que en aquest cas està representada per la làmina daigua, via de comunicació de la ciutat amb el mar.

Aquesta actitud la constatem, especialment en els olis; mentre que, respecte a l’aquarel·la, el poder d’atracció de la làmina d’aigua, continua sent important però en la majoria d’obres actua com a element de contrast cinètic i cromàtic amb els carrerons estrets i les cases bigarrades i asimètriques que semblen tocar-se.

Una de les constants temàtiques de Marfà és la ciutat de Venècia.

En la seva darrera exposició a l’Obra Social de Caixa Catalunya, sala d’art Sant Jordi, hem pogut contemplar, precisament, una interessant sèrie d’aquarel·les de l’artista que mostra diferents “actituds” de la coneguda ciutat italiana.

A través de les seves aquarel·les el pintor català fa un repàs de les diferents opcions pictòriques.

A les aquarel·les de la plaça de Sant Marc i algunes que exhibeixen les característiques sensuals dels carrers estrets venecians on l’aigua reflecteix amb la seva ondulació permanent la lluna o les flors dels balcons de les cases instaura una poètica romàntica evocadora d’un entorn més humà .

En aquest context, ressalta la intensitat cromàtica matèrica del color, presentant una composició asimètrica, expressant diferents visions des d’angles molt diversos, dinamitzant l’estructura pictòrica.

El dibuix és una altra de les seves opcions pictòriques, sobretot perquè una part essencial de la seva obra pictòrica li concedeix una certa importància, mostrant una obra molt detallada, amb predomini de les anècdotes i dels detalls en la composició, sobretot quan descriu la arquitectura dels edificis singulars.

En aquest tipus d’obres, el color està en un segon pla i sempre en funció del que es descriu.

Una altra línia de recerca es basa en presentar la combinació d’estructures formals geomètriques amb el dinamisme del color.

Aquest tipus d´obra ofereix una visió consolidada gràcies a les formes geomètriques, mentre que el color imprimeix un caràcter més àgil a la seva creació.

L’asimetria de la composició és un altre dels plantejaments. És a dir que presenta enfocaments angulars i seccionats de les vistes de la ciutat italiana, tradicionalment captades per altres pintors dins d’un rigor acadèmic, establint un equilibri sobre la làmina d’aigua, que de vegades ocupa les dues terceres parts de la superfície de l’obra començant per la part inferior i, en altres ocasions, ocupa en diagonal més de la meitat de la composició, instal·lant les cases i edificis singulars als costats oa la part superior, alhora que els mostra a través dels reflexos aigua.

En general Marfà és un pintor preocupat pel color, que integra dins la composició mitjançant una pinzellada precisa i meticulosa, però no excessivament marcada, estructurant, en contrapartida, l’obra per zones, sense caure a l’anècdota geomètrica, sense cercar l’equilibri acadèmic final.

En aquest sentit, la seva creació pictòrica, amb el temps esdevé cada vegada menys descriptiva i detallista i més àgil i cinètica, encara que no renuncia, en cap moment, a l’experimentació pura en tots els sentits. Per aquesta causa molts dels seus quadres semblen inacabats, com si el color necessités encara una pinzellada final.

Aquesta actitud creativa confereix a l’obra una sensació final de fugacitat i de captació d’instants diversos que defineixen quina és l’actitud vitalista del mateix artista.

Marfà pinta Venècia, sovint, a la seva obra, degut, fonamentalment, al seu caràcter romàntic i sensible.

És a dir que no utilitza la ciutat immortal italiana com a motiu d’Experimentació estètica, sinó que busca el silenci de les pedres i els crits dels segles a través de la seva captació d’escenes quotidianes als carrerons on s’endevina el pas de la gent i la seva presència però no la reflecteix, solcats per làmines d’aigua en moviment, pel pas de les motores, dels taxis aquàtics o de les gòndoles dels enamorats.

També Venècia constitueix, en certa manera, un motiu d’introspecció personal de l’artista català, atès que a través de la plasmació dels paisatges urbans, ens transmet els estats emocionals.

La gamma cromàtica que utilitza oscil·la dels blancs als blaus, verds i vermells, destacant per la seva austeritat.

És a dir que la cerca del mite venecià no li impedeix veure la realitat de l’entorn, i no converteix Venècia en una excusa personal per transmetre totes les seves fòbies. Tampoc no existeix a la seva obra un afany de descriure la realitat, ni un culte excessiu al detall.

Contínuament van apareixent, a diferents zones del paisatge urbà, edificis històrics, portes medievals i renaixentistes, que actuen més com a contrapès del color que com a eix descriptiu de la composició.

També busca, amb el tractament gairebé romàntic del color dels cels venecians, ressaltar la inusitada capacitat per generar bellesa que té aquesta ciutat, on els sorolls de la circulació i de les fàbriques no existeixen.

Només el murmuri, el piar dels ocells i el xiscle de les gavines, el ronc dels motors, el pas deixeble dels seus habitants a l’hivern, estableix el nexe d’unió, amb un tipus de vida d’una altra època, que només es pot donar a Europa en aquesta ciutat italiana.

Marfá busca captar aquest ambient, on a l’automòbil no existeix, i on l’arquitectura d’avantguarda tampoc no dóna símptomes de la seva atractiva i desafiant presència. Tot és un record del passat que Marfà viu amb intensitat.

J. Marfá, ha exposat a l’Obra Social de la Caixa de Catalunya, sala d’art Sant Jordi, del 17 al 30 de setembre de 1991 una completa col·lecció de les aquarel·les sobre la ciutat de Venècia, que es caracteritzen pel tractament post impressionista del color, a força de potenciar diferents gammes de difuminats que van estructurant la composició per zones, on la part dibuixada és només un esbós ràpid.

En contrapartida, els seus olis i pastissos de Venècia són molt més detallistes, encara que caracteritzats pel tractament asimètric de la composició i per l’originalitat dels enfocaments.

Marfà no s’acontenta de pintar els carrers estrets des dels ponts com fan molts pintors, sinó que es recorre la ciutat a peu, parant-se on li sembla més oportú, independentment de la situació i de l’accessibilitat visual de la zona.

Per aquest motiu Marfà intenta aproximar-se a l’altra realitat de Venècia, a la realitat interior, elaborada per un artista inusual, que sovint sembla oblidar-se de les característiques arquitectòniques de la ciutat per centrar-se en la dinàmica del color i de les formes.

En definitiva, Venècia és per al pintor català una excusa formal per plasmar els seus diferents estats d’ànim, però sempre dins d’una temàtica habitual: el paisatge, en aquest cas paisatge urbà, amb una atenció especial a l’austeritat del color.

La sèrie pictòrica més interessant presentada a la Caixa de Catalunya per Marfá correspon a les aquarel·les de Venècia.

Aquesta col·lecció està integrada per papers de petit i mitjà format, on presenta escenes urbanes de la Venècia antiga, sense captar la part moderna de la ciutat immortal italiana, Mestre, o la zona industrial de la mateixa.

Aquesta necessitat de centrar-se en la part antiga de Venècia obeeix a la seva actitud de cerca romàntica i també de descripció d’ambients subtils i especialment cuidats.

En aquest sentit Marfà adopta l’actitud d’observador de la realitat, per després resumir totes les sensacions en pocs traços que, posteriorment, acaba a l’estudi.

Hi ha una cerca essencial dels estats de l’ànima a través de les pedres, que formen l’arquitectura veneciana.

És a dir que la urbanitat de les seves obres en aquarel·la és deguda a la humanitat que transpiren les edificacions, com a reflex d’un passat recent que el pintor es resisteix a oblidar, encara que la seva obra tampoc no té cap intencionalitat simbolista.

Predominen els colors nets, intensos i foscos, sense que aquests ofereixin una imatge ambigua, sinó tot al contrari.

Cal destacar la gamma de blaus, vermells, negres, marrons, taronges, vermells i verds.

Aquesta sèrie de Venècia es divideix en dues parts diferenciades:

els apunts, realitzats amb rapidesa in situ, realitzats en llapis o cera negres i acolorits després, on l’agilitat del traç i la incidència del color, apaguen la seva força descriptiva, i la sèrie d’aquarel·les i pastissos de mitjà format juntament amb diversos olis realitzats a partir d?alguns d?aquests apunts inicials, on la seva facilitat pel dibuix lluita per imposar-se per sobre de la seva qualitat de pintor.

En definitiva, Marfà presenta dos plantejaments que es van repetint al llarg de la seva activitat artístiques: els seus dots per al dibuix, amb obres paisatgístiques on es contempla la força del detall, i la seva predisposició per combinar colors dins de plantejaments dinàmics.

És un experimentador nat del color, atès que ho considera essencial per a la investigació pictòrica.

En aquest sentit, Marfà, en una època anterior, fins i tot intenta arribar a plantejaments abstractes a través de l’experimentació cromàtica de la matèria.

Marfà demostra també en aquesta etapa les seves qualitats de pintor creatiu i experimental, fins al punt que algunes de les peces d’aquest corrent són d’una qualitat superior a les obres pictòriques de la seva etapa de paisatge.

També presenta pastissos sobre paper, que solen ser més matèrics, però alhora més gestuals, intentant captar les atmosferes dels paisatges urbans de Venècia, formades no sols pel contrast del cel amb la làmina de l’aigua, sinó per una presència dels cromatismes dels edificis combinats a la llunyania amb els colors del cel i els reflexos cromàtics de les cases i palaus a l’aigua.

Tot és moviment i color, però, en realitat, la ciutat de Venècia roman tranquil·la. I per això també les seves aquarel·les són denses cromàticament perquè l’entorn també ho és. Venècia, la ciutat de la densitat poètica del silenci.

Marfà va presentar a la seva exposició de Caixa de Catalunya, Sala d’Art Sant Jordi, del carrer Manila de Barcelona, durant el mes de setembre passat, una col·lecció d’olis, pastissos i aquarel·les basada a Venècia i la Rambla de Barcelona.

Destaca, sobretot a les aquarel·les i olis de Venècia.

La seva investigació de la taca de color, el seu cromatisme expressiu i l’agilitat i fugacitat dels traços, que malgrat la seva aparença matèrica, són més densos i subtils que concentrats.

Mentre que, a la sèrie de les Rambles de Barcelona innova, pel que fa als angles des dels quals pinta, caracteritzant-se per la seva originalitat.

OBRES D'ART ÚNIQUES